

El 19 de gener, tal i com vam anunciar, la Nau va pujar al Penyagolosa, coincidint amb la pujada de la lluna plena del C.E.C., la pujada va ser memorable.
A les 8’15 eixiem del Forn del Pla l’equip de futbol sala la Nau, guanyador del partit contra el Playas, tot s’ha de dir, Enric, Joan, i el president de la Nau, home de certa edat, tots amb les nostres motxiles al llom, i una bota en cada peu.
Vorejant el Tossal Gros i Penyeta Roja, deixant a un costat la torreta d’Alonso i el Castellet, per la Jonquera, vam passar per la pedrera, enorme ferida a la mare Terra, i pel camp de golf de la Coma, molt pulcre i anacrònic, cosa de rics.
Deixant a la dreta Sant Vicent de Borriol, la nova carretera ens va impedir accedir, vam enfilar la serra de Borriol, una costera duríssima, sense esmorzar, per una senda molt ben endreçada, haurien de donar una paga vitalicia a l’home que té tan ben endreçada aquella senda. Quan vam crestejar la serra, el paissatge era impresionant: la vall de Borriol, la Coma, la Plana , el mar, i les muntanyes del Desert, Raca, les Agulles, i les illes entre la boira del matí.
A la pedra vam esmorzar, a la font del Mollet vam beure aigua del pou antic a l’ombra del Cofranàs, muntanya de vegetació esponerosa ferida per les mines d’argila aliment de les fàbriques de ceràmica. Al mas de Paneret ens vam desviar per una senda tancada de vegetació baixant en perpendicular per la font de la Canal fins la carretera de Moró a Vilafamés. I altra vegada de pujada a buscar la bassa de les Oronetes, però enguany abans d’arribar a la bassa de les Oronetes ens vam desviar per una senda de baixada fins la font de la Penella, on ens vam trobar amb els qui havien eixit a les 7 del matí, i on vam dinar.




Després de dinar, i amb l’expedició del C.E.C., vam creuar la Rambla i vam pujar fins les Useres, on vam sopar un bon tombet i , després de visitar el “Menequildo” vam descansar, és un dir.
Cal dir, que l’any passat a les Useres vam tindre algunes baixes. Enguany cap baixa. A l’endemà tot l’equip de la Nau estava calçat i enmotxillat per reprendre el camí. L’equip de la Nau anava com una moto, no ho he vist mai, no es pot dir.
En deixar les Useres comença una pujada llarga i dura fins la lloma, des d’on es veu el Penyagolosa i el Marinet, després es baixa deixant a l’esquerra el mas de la Polla Rossa, i es torna a baixar al mas de la Vall. En eixe punt, tres intrèpids membres de l’expedició, encapçalats per Manel, es van perdre irremissiblement, anaven els primers i van caminar fins aplegar al Castell d’Atzeneta, que no tés res a vora amb la senda que seguiem la resta.
La resta, després de beure al pou del mas de la Vall, vam remuntar una lloma, vam baixar un riuet i vam pujar a Sant Miquel de les Torrocelles, on vam esmorzar tranquil.lament.
Quan repreniem el camí, al lluny vam vore tres puntets que s’aproximaven, eren els tres perduts. S’havien fet set quilometres de més i, sense esmorzar van haver de seguir-nos i enfilar la terrible pujada de la lloma Bernat, la senda s’arrapa a la muntanya en quan passes el mas d’Ahicart.
Dalt de la lloma ens esperava Ferran Sanchís i la seua família amb sidra i torrons per reconfortar-nos de l’esforç. De la lloma a Xodos va ser un passeig, d’hora i mjitja pujant i baixant, però un passeig, llevat de la pujadeta a Xodos que és criminal.
A Xodos vam dinar esplendidament, el preu també va ser esplèndid. I després de dinar en una horeta vam pujar el Marinet per una senda preciossa. Del Marinet a Sant Joan és un plaer caminar de baixada pels boscos de Penyagolosa.
M’oblidava, Tronquet, el gos que estima les pilotes, i les pedres, també va vindre amb nosaltres. Les seus cames medeixen cinc centimetres, és un gos baixet, i va fer tot el camí amb una pedra o una pinya a la boca. Al mas de Mor, als voltants del Penyagolosa, algú li va tirar una pedra a una bassa gelada i, sense dubtar-ho, es va llançar per ella. El gel es va trencar i el pobre gos va eixir gelat i tremolant, no sabem si ha sobreviscut.
En definitiva, ens ho vam passar bé, l’equip de la Nau camina com els estruços, que no tenen plomes a les cames perquè corren que se les pelen i, l’any que vé més.